El Gaucho Cabrer i la Cabra Catalana

Ton, de Sant Salvador de Toló, al Pallars, conservava cabres de la raça de la Cabra Catalana, sense saber-ho. La cabra catalana es considerava extingida des de feia dècades.

Segons Santiago Álvarez Bartolomé la primera referència bibliogràfica relativa a la raça catalana correspon a Rosell i Vila el 1929, qui la descriu i ubica a les comarques catalanes dels Pirineus.

La Cabra Catalana és de pel blanc, perfil recte, cap fort de cara àmplia, coll llarg i ferm. Els mascles presenten barba i algunes femelles també. Les banyes son de mida mitjana, neixen paral·leles, en forma d'arc d'endavant cap enrere, obrint-se cap a fora a mesura que van creixent. Els mascles presenten una banya més desenvolupada dirigida cap a fora. Les Mames estan recollides i facilita la pastura en bosc espès.

Històricament seleccionada per un maneig extensiu de muntanya dirigit a la producció de carn de cabrit i de crestó. A la primera meitat del S. XX se'n podien comptabilitzar uns 15.000 exemplars a la Vall d'Àger, però per temes de producció, aquesta raça es va anar barreixant amb d'altres i pràcticament va desapareixer fins a l'extinció. La població va minvar ràpidament, fins a donar-se per extingida a finals del segle XX. Un altre dels motius pels quals la cabra catalana es va anar extingint va ser pel canvi d'hàbits alimentaris, i la introducció als anys 20 del segle passat, de carn i llet de vaca.

És una cabra que a banda dels usos gastronòmics - a principis de segle XX ramats sencers d'aquesta raça abastien de carn a bona part a Barcelona - és òptima per netejar boscos perquè és bona desbrossadora. És molt alta i forta i aprofita els recursos que rebutgen altres animals, ja que està molt adaptada al medi. Així, que és un excel·lent eina per la prevenció d'incendis.

Les cabres pasturen entre set a vuit hores cada dia, al ser una cabra de muntanya manté els boscos nets.

Por a poco s'estàn duent a terme Iniciatives d'introducció de ramats de cabres pel manteniment de les franges de baixa combustibilitat per a la prevenció d'incendis forestals a diversos inertes del territori. Mantenir aquestes franges amb els ramats de cabres resulta molt més barat que amb mitjans mecànics i no deixa petjada de carboni, a més tota aquesta vegetació es transforma en proteïna animal que pot servir per al consum humà, però encara falta molta feina per fer.

L'associació Cultures Trobades, que va néixer amb el propòsit de preservar la riquesa de la biodiversitat i la cultura alimentària de Ponent, amb Gerard Batalla i l'Artur Bòria, al capdavant, i membres de l'slow food Lleida, van seguir la pista de la cabra catalana i van trobar que a Sant Salvador de Toló, en Ton, un dels pocs pastors que quedaven, en tenia una vintena que havia anat conservant sense creuar, convertint-se, sense saber-ho, en el salvador d'aquesta raça. El remat estava en venda i molt envellit.

Slow Food Terres de Lleida les va comprar i va engegar el projecte de recuperar-la. Carregaren 20 cabres d'aquesta raça en un remolc i les van portar a un corral a Vilanova de Meià, amb l'objectiu de salvar l'espècie.

El 2011 l'instal·len al corral a Vilanova de Meià. La primera fase va ser la de multiplicació i procés de l'estudi de qualitat de la llet i també el projecte de gestió forestal.

Cultures Trobades va aconseguir una subvenció i amb això van començar el projecte llogant el corral i després van decidir fer una campanya d'apadrinament de les cabres per tal d'aconseguir més finançament.

Carlo Petrini, fundador de l'associació Mundial Slow Food, va anar a la presentació de la Cabra Catalana i va apadrinar la primera cabra, a la que van donar el nom de Petra, en honor a Petrini.

Segons Carlo Petrini unes quatre-centes races autòctones estan en perill d'extinció a Europa.

El primer problema que es van trobar era que cap dels membres de slow food Lleida era pastor i les cabres van estar al corral cinc mesos sense pasturar, llavors l'Artur va decidir fer-se'n càrrec, traslladar-se a Vilanova de Meià on tenien el corral, i fer una feina d'aprenentatge, convertint-se, a poc a poc, en pastor, per poder tornar a pasturar les cabres per la muntanya, que és el seu medi.

Per altra banda en Mateo, actual pastor del ramat de la Cabra Catalana a Vilanova de Meià, va arribar del seu Uruguai natal a Madrid el 2003, amb estudis de gestió d'hostaleria. Treballà a Madrid com a cocteler i sommelier, però el 2006 deixà Madrid per anar cap a Lleida, on hi tenia família, i tot i que va seguir treballant en l'hosteleria i d'altres feines, començà a valorar la necessitat d'una altra manera de viure. Començà a germinar la idea d'un canvi de paradigma, una aproximació a la natura, a l'autosuficiència i la sostenibilitat.

El 2012 va conèixer l'Artur en unes jornades de l'Eco Xarxa de Lleida que organitzaven en Mateo, entre d'altres, sobre projectes d'alimentació i autosuficiència. Allà coneix el projecte que l'Artur havia iniciat de vida en comunitat, i també el projecte de Cultures Trobades de recuperació de la diversitat alimentaria. Tot i que no va ser fins al cap d'un parell d'anys que la idea l'atraurà i anirà a viure a Vilanova de Meià a la comunitat iniciada per l'Artur, amb la idea d'autosuficiència, fent-se càrrec poc després del ramat de Cabra Catalana, i convertint-se en pastor.

A la comunitat van arribar a viure-hi vuit persones, tot i que per diversos motius tots van anar marxant i va quedar en Mateo sol, a càrrec del remat, de l'elaboració del iogurt a l'obrador i de l'abastiment de carn de cabra.

Al principi no va trobar massa ajut dels antics pastors del poble. Que feia un Uruguaià a Vilanova de Meià volent convertir-se en pastor? Em diu en Mateo.

Però a poc a poc s'ha anat guanyant a la gent del poble i integrant-se com un més de la comunitat de pastors de la zona. Aquí m’anomenen “Gaucho” per l’accent, diu, però jo de gaucho no en tinc res, ho he hagut de aprendre tot, i ha sigut un camí lent.

El primer dia que vaig passar amb ell, unes cabres s'havien descarrilat i havien marxat soles i vàrem pujar a la muntanya a buscar-les. Des del poble algun pastor li trucava pel mòbil per avisar-lo dels moviments de les cabres. Avantatges de pasturar cabres blanques, em va dir! Així les veuen de lluny!

Una cosa divertida d'anar a pasturar amb en Mateo, és que parla amb les cabres i amb els seus gossos d'atura, en un perfecte lleidatà. Aquesta és la meva terra ara, em comentava, ara mateix em sento a casa, em sento arrelat, no voldria estar a cap altre lloc, em deia mentre anava fent xuclades al seu mate.

Els dies que vaig estar amb ell, en Mateo va pasturar el ramat, va tallar ungles a les cabres, va ajudar als cabrits petits a mamar, va munyir cabres que tenien excés de llet per fer-n’he Iogurt, i a més em va preparar un sopar boníssim a casa seva, on el pa, l'oli, la mel, el iogurt i les hortalisses eren d'elaboració pròpia, seva o d'algun veí. Una manera d'entendre el món que vol portar a totes les facetes de la seva vida.

Al sopar també va venir l'Artur i uns quants amics Uruguaians que feien de voluntaris als corrals aquells dies.

Els dies que vaig passar amb ell no va treure la guitarra, però sabem que és músic, a Lleida va muntar un grup que es deien Utopia, i poeta, està preparant un poemari de poemes que va escriure abans del canvi radical de vida i que firma com a Mateo Carrocio, i poemes escrits després de la seva revolució, com en diu ell, i que firma com a "el gaucho cabrero".

A hores d'ara hi ha una decena de pastors en llista d'espera per iniciar ramats de Cabra catalana. La població de Cabra Catalana ha passat d'unes 20 inicials a unes 250 que n'hi ha ara el 2021. Com la Cabra Catalana s'havia donat per extingida ha calgut començar els protocols per tal que sigui acceptada novament com a raça, i estan a l'espera que el Ministeri d'agricultura la reconegui i la inclogui al catàleg com a raça autòctona.